Un, els dos som conscients que sent la monogàmia una cosa socialment imposat, es necessita molt més que bons desitjos i força de voluntat per mantenir l’acord d’exclusivitat en el sexe. L’amor per si sol tampoc és suficient. Necessitem posar més atenció l’un en l’altre, necessitem varietat en la nostra sexualitat, necessitem buscar formes de mantenir-la fresca i viva. Una d’elles, per exemple, és el sexe tàntric proposat també per Osho. Aquesta és part de la nostra recerca com a parella ara.

Dos, el nostre acord d’exclusivitat no és imposat, és una elecció. I no uso la paraula monogàmia perquè això implica tancar el teu cor a tots els altres. Jo tinc el cor obert per estimar plenament a tanta gent com sigui possible, tinc amistats entranyables amb dones i homes, fins i tot amb les meves ex-parelles; totes elles saben que estimo la meva dona profundament i és clar que és amb ella i solament amb ella amb qui comparteixo la intimitat sexual. No estic dividit, necessito expressar el meu amor per la meva parella, per la naturalesa, pels animals i per totes les persones amb les quals interactuo. En els meus tallers és comú que abraci amb amor als participants sense importar el seu gènere, i els digui que són belles o bells i que els estimo, perquè sento genuí amor per ells. I la meva parella té la llibertat de fer el mateix. Jo no vull que ella m’estimi solament a mi. Vull que ella estimi els seus amics i amigues, que els estimi tant com pugui.

Tres, ens donem espai. Tant espai com necessitem. Quan estem junts ens unim profunda i íntimament. Quan no estem junts, cadascú s’ocupa dels seus assumptes i és lliure de fer el que li vingui en gana. Respectant òbviament l’acord d’exclusivitat en el físic. No hi ha necessitat de preguntes, explicacions ni d’estar espiant a l’altre.

Quatre, no tenim un compromís. El que ens uneix és l’amor que cuidem tots els dies com es cuida una flor: amb accions amoroses ho mantenim, sent amables l’un amb l’altre, estant atents a les nostres mútues necessitats, compartint els nostres “secrets”, sent còmplices en la nostra cerca, les nostres aventures i les nostres trapellades. Cada dia en despertar, agraïm i celebrem l’amor i el desig d’estar junts que és l’única cosa que ens uneix.

Adona’t que l’amor que sents i l’atracció física per l’altre són regals meravellosos. No són alguna cosa que tu puguis fer o decidir. Dir “jo estimo” és com dir “jo circulo la meva sang”. L’amor i l’atracció es donen espontàniament i no hi ha forma en què tu decideixis o provoquis ni un ni l’altre. Si es donen quina benedicció! Si no es donen, encara que et paris de cap, no es donarà. D’alguna manera, tant l’amor com l’atracció sexual són coses que es donen també a través de tu.

A través de tu, la vida s’estima a si mateixa i es delecta amb la multitud de les seves formes. La vida és una sola i es divideix en oposats que, en buscar el seu complement s’atreuen mútuament.

Cinc, estic plenament satisfet. Després de conèixer a diverses dones totes diferents, després d’experimentar diferents formes de relacionar-me, unes profundes, altres superficials, ara sé perfectament què és el que vull. Ara sé sense cap dubte que la meva dona és l’única dona que vull o necessito. Que ella és un misteri que em prendrà el que resta de la meva vida si més no començar a conèixer. Que en ella es contenen totes les qualitats femenines, tota la bellesa, la dolçor, la suavitat, la tendresa, la paciència. Que en estimar-la a ella amo a totes les dones Ho veus? A més, sense un punt de comparació com podria estar tan segur ara que ella és la meva dona? I no parlo que em pertany sinó que la reconec com el meu complement, ella i solament ella és la meva dona i jo sóc el seu home. Què podria jo buscar físicament en una altra dona? Uns pits més grans, unes natges més fermes, uns ulls més clars, un pèl més suau? Tot això és bonic, per descomptat i gaudeixo de veure-ho, no sóc un beneït. Però tinc ben clar que el que m’importa a mi és la profunda intimitat que tinc amb ella, que això és alguna cosa que valoro tant, que m’omple de tal manera, que he decidit no fer res que pogués afectar-ho.

Sis, no estem junts per ser feliços i cap dels dos és responsable de la felicitat de l’altre. Estem junts per créixer, per aprendre, per ser un mirall, un mestre l’un per a l’altre. Som conscients que no és ella ni sóc jo el que produeix felicitat en l’altre.

L’estar junts ens posa en contacte amb la felicitat que és intrínseca al nostre èsser.

Jo no la faig feliç sinó que li recordo que, en efecte, la seva naturalesa és ser feliç, i ella m’ajuda a recordar el mateix. I d’aquesta forma no ens necessitem. Per descomptat que hi ha inclinació en la nostra relació, no som perfectes i fem un esforç diari per no criticar-nos, per acceptar-nos tal com som, i cada cop que se’ns oblida, amorosament ens ho recordem.


Set, la nostra no és una relació convencional ni definida; més que una relació és un “relacionar-se”, estem inventant junts, dia a dia, una forma d’estimar-nos més autèntica, més lliure, més profunda, més respectuosa, més honesta. No basada en el que dicta la societat i molt menys la moral, sinó en el que demanda el present, en el que s’adequa a la nostra forma de ser i a les nostres personals i úniques necessitats a cada moment.

Del llibre: A través de tu de Anand Dílvar.