Quan inicio un procés de teràpia, la primera pregunta que formulo és: Quins són els teus objectius per a aquest procés, què és el que vols treballar? Sovint, la resposta és: vull deixar de tenir por.

Si bé és un objectiu legítim, cal tenir en compte que la por, igual que les altres emocions bàsiques de les quals ens ha dotat la naturalesa (por, ira, amor, tristesa), té una funció de preservació imprescindible per a la supervivència. El que determinarà el seu nivell de salubritat és quan deixa de tenir una funció protectora, i es converteix en un obstacle per a la nostra vida diària.

Tenir por ens impulsa a prendre precaucions o mesures de seguretat, a buscar més informació, a demanar consell, a reflexionar, a mesurar les conseqüències de la nostra acció o decisió.

Tenir molta por ens pot mantenir en la indeterminació, a dilatar excessivament en el temps la presa de decisió, a escalfar-nos moltíssim el cap (i la del nostre entorn) sospesant pros i contres.

Tenir encara més por ens pot portar al bloqueig i a la falta de decisió/acció, amb la consegüent paralísis 

No tenir por pot originar temeritat, imprudència, irreflexión, precipitació… amb tot el que això comporta.

Com saber quan la por és excessiva? Alguns senyals d’alarma serien:

• Símptomes físics: sensacions d’ansietat, angoixa, insomni, nerviosisme… Si són recurrents i sorgeixen davant situacions habituals, (conèixer gent, afrontar nous reptes…), poden ser senyals d’una por excessiva.
• Evitació de determinades situacions (parlar en públic, sortir de nit, iniciar noves activitats)…. 
•  Cap raó aparent, o tot… algunes persones viuen amb la sensació de que tot els fa por, muntant-se una creença limitant que envaeix i obstaculitza gran part del seu camp vital.

En Sergi va venir a consulta per treballar la seva por a parlar en públic. Vam explorar les fantasies que projectava a la mirada de cada oient “M’està mirant malament … Està posant cara d’avorrit …“, les expectatives i exigències més o menys realistes que es forjava respecte de si mateix i del seu rendiment, amb els consegüents judici i pressió interns, i vam incorporar tècniques de preparació per parlar en públic. Amb tot aquest treball, i encara una mica d’adrenalina, va aconseguir ampliar notablement la seva comoditat en aquesta situació.

El procés terapèutic s’enfoca a fer conscient les fantasies subjacents, així com a connectar amb els recursos adequats per apreciar i utilitzar correctament el senyal que ens envia la por, com a aliat, en la seva justa mesura, del nostre benestar i creixement personal.

No, la por no és cap ximpleria!