Avui em parlava una pacient del seu procès de ruptura, de quan de mal li fa fer-li mal a algú que encara estima, malgrat els desencontres.

Si, em fa mal fer-te mal amor meu, tot i que els nostres camins s’hagin distanciat molt, tant que no sé si hi ha una retrobada possible.

I he d’escollir entre fer-te mal a tu, o quedar-me en una relació que ja no em satisfa des de fa temps. I quedar-me allà també seria fer-te mal a tu, tot i que de manera més encoberta, més covard.

Que difícil ha estat mirar-te als ulls i dir-te: ja no puc més… ja no vull més… No a tu, a tu t’estimo, et respecto, et valoro i t’estimo. No vull més de tanta rutina, de tanta distància, de tanta frialtat, d’aquesta manca de projecte de futur…

Què difícil ha estat causar i veure el teu dolor, sostenir el teu dolor, sense caure en el sense sentit de voler evitar-lo, o tan sols posposar-lo.

M’agradaria poder acompanyar-te, consolar-te, ajudar-te, malgrat això sé que he de mantenir-me a distància, ocupar-me també del meu dolor, de la meva soletat, de la meva desorientació, del meu propi dòl. De ser coherent, d’estar jo també al meu costat, de no posar-me omnipotent ni cuidadora amb tu, de confiar en que tú podràs, i en que jo podré.

I fa mal… no sé que fa més mal, si el meu dolor, o el saber que t’he ferit.