En aquests dies compleixo anys biològics, i anys de professió en el món de la teràpia Gestalt. Reflexionant sobre el camí recorregut en aquests dos aspectes – el personal i el professional, tan íntimament lligats, em preguntava avui una amiga quina experiència m’agradaria passar a altres persones, quin és l’aprenentatge més valuós que destacaria.

Amb tot el viscut i après, em quedo amb la transparència, l’honestedat – primer amb mi mateixa, després amb els altres. Parar-me a aclarir el que sento, i actuar en conseqüències. I una de les accions més habituals a prendre, és comunicar el que sento i/o vull, i aquí és on moltes vegades ensopeguem. Sovint passa que si comuniquem de debò, amb transparència i honestedat el que sentim i volem, tenim por que el/la altre/a se… enfadi, es negui, s’aparti, s’entristeixi, se’n vagi, etc. I per evitar-nos posar-nos davant el dolor DE L’ALTRE (auto-enganyant-nos, dient-nos “per a no fer-li mal”…), callem, cedim, ens conformem, abdiquem, renunciem, ens empetitim, ens frustrem…

Anys després, aquell assumpte que no ens vam atrevir a abordar segueix present, esperant una oportunitat, aquest moment de cansament, aquesta bronca estúpida, per tornar a aparèixer amb la mateixa vigència. I llavors ja el dany és enorme, s’ha acumulat el rancor contra el/la altre/a o contra si mateix, amb a sobre la desesperació pel temps “perdut”, per les oportunitats malgastades…

Ho veig sovint en les teràpies de parelles, o en les teràpies amb persones en procés de separació. Acostumo a fer aquesta pregunta: quant temps fa que estàs callant? Quant temps fa que ja t’hauries anat? Sovint la resposta és: fa 4 anys, fa 10, fa 15 anys… I llavors pregunto: què va faltar de tu? La resposta sol ser: no volia fer-li mal, vaig pensar que canviaria (el/la altre/a), vaig pensar que m’adaptaria, em vaig acomodar…

Jo també he viscut l’experiència d’haver de comunicar sentiments dolorosos, he sentit en el meu cor i en la meva ànima el dolor del final, i el dolor de ferir l’altre. Sé el difícil que és assumir aquesta responsabilitat, i més encara quan la persona que estava deixant encara m’era estimada i benvolguda.

També aprecio i em reconec els valors de coherència, transparència i honestedat que vaig exercitar en aquest moment, i la pau i tranquil·litat interna que em van aportar, malgrat el dolor.

Honestedat per admetre el que sento, transparència per comunicar-ho, coherència per assumir les conseqüències. Avui, penso que aquest és el meu aprenentatge més important, i en aquest camí estic.